Comerç sostenible

El govern de la Generalitat va aprovar ahir el Decret llei d’ordenació dels equipaments comercials, que farà obligatori que la implantació de noves superfícies comercials es faci sempre dins la trama urbana consolidada dels municipis. Es podran implantar noves superfícies de fins a 800 m2 en localitats de més de 5.000 habitants, i de més de 2.500 m2 en localitats de més de 50.000 habitants o capitals de comarca.

A més, atorga competències als municipis per a aprovar aquesta implantació per als establiments comercials de fins a 1.300 m2.

La gran superficie comercial situada fora d’una trama urbana pot tenir els seus avantatges (sól barat, facilitat d’accés per als subministradors, absència de veïns a qui causar molèsties), però és poc sostenible. Ara que està tan d’actualitat la reducció de les emissions de gasos d’efecte hivernacle, no es pot menystenir la contribució que a aquestes emissions fan els vehicles particulars que es desplacen, de vegades recorrent distàncies elevades, per a efectuar la compra.

He sentit ja alguna reticència envers l’atribució de competència als ajuntaments en aquesta matèria, i no negaré que, com reflecteixen els molts escàndols urbanístics que ja fa temps han sortit a la llum, és possible que un ajuntament, sobre tot un petit ajuntament, sigui més fàcil de presionar. Però cal recordar que l’autonomia municipal és un principi constitucional, i que en virtut dels principis de proximitat i subsdiarietat, tot el que es pot fer des d’un nivell més proper al ciutadà no ha de fer-se des d’un nivell superior. A més la limitació de la superfície màxima que un ajuntament pot aprovar, suposa una cautela afegida. 

Em temo també que la nova regulació serà vista com una amenaça pel comerç tradicional, però crec que cal superar les pors, i que el comerç tradicional subsistirà només si sap adaptar-se als temps, no per la via del proteccionisme, que a més es indefensable si es fa a costa de perjudicar els consumidors. El comerç tradicional és, al meu parer, peça fonamental per a la cohesió de les nostres ciutats i, més enllà de considerar-lo un model de negoci obsolet i per tant a extingir com segurament farien els que es creuen amb dret de dir quins models de negoci poden subsistir i quins no és, pel motiu esmentat, quelcom que cal potenciar des dels poders públics.

Per aquest camí va la signatura d’un conveni entre la Generalitat i l’estat per a la millora de la productivitat i competitivitat del comerç urbà per import d’1,3 milions d’euros, acordada també pel govern en la mateixa sessió. Un petit comerç productiu i competitiu beneficia tothom.

Enllaç a: Documentació dels acords

Elogio del gris

El gris es un color con muy mala prensa, y no se lo merece. Sí, es cierto que un día en el que el cielo cambia su habitual color azul por el gris, como el de ayer y posiblemente el de hoy, te mete una carga adicional de tristeza en el cuerpo que hace más difícil enfrentarse a la vida, pero creo que eso no es razón suficiente para cargarlo con tantas y tantas connotaciones negativas.

Utilizamos gris como sinónimo de triste, anodino o mediocre, y como opuesto a brillante. Los hombres de gris son los malos que le quitan el tiempo a la gente en Momo, la conocida novela de Michael Ende, y El hombre del traje gris es el título de uno de los más tristes discos de Sabina.

Pero a menudo se olvidan otras acepciones positivas del gris. Gris también es sinónimo de discreto, y aunque en esta sociedad nuestra en la que priman la exageración y la apariencia la discreción no vende demasiado, para mí es una virtud importante, a menudo requisito imprescindible para la consecución de los objetivos realmente difíciles. Por no decir que entre el blanco nuclear y el negro azabache, entre los dos extremos de cualquier discusión, está el gris, o los grises, para ser más exacto. Harto de ver como se pretende tener la verdad absoluta, como los fanáticos del Mac desprecian el PC (y viceversa), los talibanes de Linux anatemizan Windows (y viceversa) o los guardianes de las esencias del Explorer ningunean Firefox (y viceversa), y esto solo por poner tres ejemplos informáticos, que podríamos encontrar en cualquier faceta de la vida, quiero hoy reivindicar el gris, el gris como símbolo de que en la vida casi todo es relativo, de que el bien y el mal en estado puro son difíciles de encontrar, de que incluso de lo negativo podemos sacar algo positivo y de que hasta en la posición más opuesta a la nuestra podemos reconocer parte de razón. Y es que, nos guste o no, y en el buen sentido de la palabra, la vida es GRIS.

Qui marca les prioritats?

Ja fa dies que penso que, en un moment de crisi, quan moltes persones han perdut la seva feina, quan alguns han perdut o estan a punt de perdre el seu habitatge perquè no el poden pagar, quan molts altres amb prou feines arriben a fi de mes, quan les persones en risc d’exclusió social augmenten, quan, en resum, les xifres són colpidores, com per exemple es pot veure a la web de Creu Roja i quan aquesta ONG i d’altres, como ara Caritas, augmenten la seva feina per arribar allà on les administracions públiques no arriben, no deixa de ser estrany que la notícia que dia rere dia ocupa els mitjans sigui la modificació o no de l’Impost de Successions.

És per mi paradoxal que, quan tanta i tanta gent està justificadament preocupada pel seu futur immediat, i quan el problema és trobar recursos públics per a ajudar-la, sembli que el gran problema del país és que els que tinguin la sort d’heretar paguin molts o pocs impostos, i l’objectiu número ú la rebaixa de la suma a pagar, és a dir, la disminució dels recursos públics. Ja voldrien, ja,  pagar Impost de Successions tots aquells a qui la crisi afecta directament!

M’acuso a mi mateix d’haver contribuit a aquest fet, ja que he escrit més de l’Impost de Successions que de la crisi i les seves conseqüències, però en el meu descàrrec he de dir que el que feia era contestar les campanyes que des de fa un temps algú està finançant amb la connivència de molts mitjats de comunicació, que al cap i a la fi són els que ens marquen quin tema toca o no toca, que diria el MH Jordi Pujol.

Un exemple: amb total seguretat avui s’aprovarà al Parlament de Catalunya la Llei de Pressupostos que inclourà una despesa superior a 5.000 milons d’euros per tal de finançar el paquet de les aproximadament trenta mesures pactades pel Govern amb Patronal i Sindicats per tal de reactivar l’economia i l’ocupació.

Una bona notícia, i una notícia important, importantíssima, de la que les mitjans en parlen (només faltaria), sí, però … creieu que ha ocupat cap portada? Jo no n’he vist cap, les que he vist parlen de les coses que, pel que sembla, són les realment importants: una és el Barça (cosa que no em sembla malament, no cal confondre els conceptes, en una portada poden anar diverses notícies), i l’altra, en la que coincideixen si no tots, la majoria d’ells, l’endevineu?

Ho heu encertat, efectivament el tema econòmic estrella del dia és l’Impost de Succesions. A qui l’importen els 5.000 milions del pla anticrisi?

Després es diu, i de vegades amb raó, que els partits polítics no s’ocupen dels problemes que de veritat preocupen la gent, però potser més que això ens hauria de preocupar qui marca l’agenda als partits polítics, i per quins interessos. En aquesta vida res no és casual.

Tradicions anacròniques

Aquesta setmana tindrà lloc al Parlament de Catalunya el debat i votació de la ILP per la supressió de les corrides de toros (faig servir l’expressió tal com apareix a la web de la plataforma que la promou, si bé em prendré la llicència d’escurçar-la i dir només corrides). Potser en un moment de crisi com l’actual, i amb tants temes que requereixen la nostra atenció, això no sigui la principal preocupació de moltes persones, però no per això és un tema menor. Al carrer hi ha opinions per tots els gustos, i al Parlament també, amb partits que promouen el sí, d’altres que promouen el no, i d’altres que no es posicionen i ho deixen en mans dels seus diputats i diputades. I jo vull dir-hi la meva.

Per posar-nos en situació he de dir que jo, quan era nen, anava sovint a veure corridas. Vist des d’ara, quaranta anys després, pot semblar una mica bèstia, però el meu record no és aquest. Jo no apreciava, no sé si perquè no era capaç o perquè no volia, l’indubtable patiment de l’animal, i em quedava amb la part més espectacular del tema: els colors vius dels vestits dels toreros, els cavalls dels picadores, les mules que arrossegaven l’animal mort … i curiosament un dels records més vius que tinc és el dels coixinets (almohadillas) gruixuts de color vermell amb la inscripció “No me tire el ruedo, multa de 500 pts.” (o quelcom semblant). No tinc un mal record, he de confessar-ho.

Però no crec que això m’hagi causat cap trauma, ni que m’hagi fet un sàdic, ni crec tampoc que el meu pare fos un sàdic per portar-me. Eren altres temps. Però ara les coses són diferents, o potser sóc jo que les veig diferents i, per mi, las corrides són un anacronisme amb el que cal acabar ja que, tot i que no crec que els aficionats a la tauromàquia siguin uns sàdics que gaudeixen amb el patiment i la sang de l’animal, ni els toreros uns assassins d’animals, és indubtable que aquest patiment, aquesta sang, són requisit indispensable per a la celebració de la corrida, i no hi ha res que els pugui justificar.

I davant això no pot servir com a coartada, ni la bellesa de la faena amb el capote i la muleta, ni la valentia del torero, ni l’existència d’unes tradicions arrelades. No podem oblidar les nostres arrels, i sóc partidari de conservar les tradicions, però sempre que aquestes no suposin atacar valors que considero superiors. No podem fer patir un animal emparant-nos en que durant segles s’ha fet així. D’una o altra forma, moltes de les situacions injustes que al llarg del temps hem anat superant també podien qualificar-se com a tradicionals, i no per això, afortunadament, s’han mantingut. En això consisteix, també, el progrés.

Tampoc pot servir d’excusa que molts dels atacs contra les corrides tinguin un rerefons polític evident, i vinguin motivats perquè algú les considera com una festa espanyola que, per tant, cal eliminar (amb una gran mostra d’ignorància, ja que ens agradi o no les corrides han tingut un gran seguiment a Catalunya no només durant el franquisme, sinó abans, i àdhuc a l’anomenada Catalunya Nord, fora per tant d’Espanya). En aquest cas, com en d’altres, l’enemic dels meus enemics no és necessàriament el meu amic, i el que està malament, no deixa d’estar-ho pel fet que sigui atacat per motius interessats.

En conseqüència, més enllà de càlculs polítics, de si això dona o treu vots, que crec que no és la qüestió (encara que tot té conseqüències, òbviament), espero que la iniciativa prosperi i que aviat les corrides de toros a Catalunya no siguin més que un record del passat.

Han escrit també recentment sobre aquest tema el company Enric Llorens, i des de fora de Catalunya (i de la Península), Geógrafo Subjetivo, amb una visió que posa en dubte l’espanyolitat de les corrides.

Consultes i mentides

Ara fa un parell de mesos, amb motiu del celebrat a Arenys de Munt, vaig referir-me al tema del que aleshores van anomenar referèndum per la independència,  i que ara de forma més assenyada en diuen consultes, des d’una perspectiva que en podríem dir lúdica. No repetiré el que ja vaig escriure, però si que, quan manquen un parell de dies per tal que a 161 municipis de Catalunya tinguin lloc consultes del mateix tipus, voldria deixar per escrit algunes reflexions:

1. No nego a ningú el dret de desenvolupar les activitats que cregui més convenients per a aconseguir, sempre de forma pacífica i amb respecte a la legalitat, els seus objectius. En conseqüència, si les persones que volen una Catalunya independent creuen que promoure aquestes consultes els ajuda a avançar en el seu camí, no hi tinc res a dir.
2. Pel mateix motiu, defenso el dret de la ciutadania a participar-hi, igual que el dret a no participar-hi. Els que promuen aquestes activitats no poden exigir de ningú la seva participació en una activitat privada i partidària.
3. El resultat d’aquestes consultes (que d’altra banda ja ens podem suposar) no representarà de cap manera la voluntat del poble de Catalunya. Dit d’una altra forma, no són  un referèndum. En aquestes consultes es fa campanya per la participació i pel sí, i ningú, llevat d’algun grupúscul descontrolat (que el que fa és sumar vots precísament al contrari), fa campanya pel no ni per la no participació. I si a algú li passa pel cap de dir que no ho fan perquè no volen, la resposta és clara, i està al punt 2: ningú pot ser obligat a participar de cap forma en aquesta activitat privada.

Dit això, dos apunts més:

Coincideixo plenament amb en el que ha dit en Joan Ferran, ja ho he dit moltes vegades: TV3 i en general els mitjans de la Corporació sobredimensionen aquestes consultes, donant-les una publicitat gratuïta que molts voldrien, més enllà del simple interés informatiu. Llàstima no es tracti amb el mateix interés l’activitat del President de la Generalitat, per exemple. I el penúltim exemple el tenim aquest matí amb el programa “Els Matins de TV3″ on s’ha tractat abastament el tema, amb enquesta inclosa (resultat, 91% sí, 9% no, el que no sabem és quanta gent ha votat, i pel que sembla a molts no els importa).

Ja començo a estar fart d’en López Tena, que ha perdut el nord completament fa temps, com he denunciat en d’altres ocasions. L’última d’aquest pressumpte jurista la podeu llegir en una entrevista a El Singular Digital. Diu:

El PSC ha deixat de banda la seva tradició democràtica de lluita contra el franquisme i ara està fent servir mètodes d’intimidació perquè la gent no vagi a votar.

Està fent una campanya de por a la gent gran, a la nova immigració… Volen posar pals a les rodes amb actuacions que, a vegades, freguen la més absoluta de les il•legalitats. Els socialistes han oblidat la seva tradició i origen democràtic per actuar com en el seu moment ho feien els partidaris de la dictadura.

Doncs bé, senyor meu, vostè hauria de saber millor que ningú que la intimidació és un delicte, així que si té cap prova que el PSC ha intimidat algú per tal que no voti, vagi al Jutjat de Guàrdia, si no, calli.

I encara que no sigui delicte, tampoc és veritat que el PSC estigui fent una campanya de por ni amb gent gran ni amb nova immigració, i qui afirmi el contrari ho haurà de demostrar. Altre cosa és que ell pensi que aquests sectors seran menys receptius a la seva proposta, però això no és culpa nostra, potser és que veuen menys TV3.

Fiscalitat justa

El passat divendres dia 4 va tenir lloc la presentació de la “Plataforma per una fiscalitat justa, ambiental i solidària”, entitat de la que formen part sindicats i d’altres organitzacions, i que expresen la seva preocupació perquè el sistema fiscal sigui, diuen, “cada cop més regresiu, injust i insuficient”. Trobareu al blog d’En Jordi Miralles (diputat d’ICV-EUiA) la declaració sencera.

Sense que comparteixi íntegrament aquesta afirmació, valoro positivament la creació d’aquesta plataforma d’entitats preocupades per la deriva del nostre sistema fiscal, que surt a la llum ara, quan a Catalunya ens estem plantjant una reforma de l’Impost de Successions que divideix al govern. He escrit ja sobre l’Impost de Successions, i segurament ho faré un cop s’aprovi la reforma, un cop vegi com queda. Sempre he dit que la reforma era necessària per evitar casos injustos, ara és qüestió de veure el seu abast.

El cas és que ja fa molts, molts anys, que totes les reformes fiscals dels grans Impostos (IRPF, Patrimoni, Societats, IVA, Transmissions i Successions) van en el sentit de reduïr la tributació, amb alguna excepció com la criticada puja de l’IVA prevista per al proper exercici.

Sovint recordo que una de les primeres mesures que va adoptar el primer govern d’Aznar (amb la incondicional col·laboració de CiU), va ser reduïr la tributació a l’IRPF dels increments de patrimoni generats en més de dos anys, que van passar de tributar al tipus mitjà corresponent a la resta de rendes a tributar a un tipus fix (el que a la pràctica suposava una gran reducció de la tributació per a les persones amb més recursos, que eren els que tenien un tipus mitjà més alt. Tan urgent semblava aquesta reforma per als seus autors que van recòrrer al Reial Decret Llei per a aprovar-la (RDL 7/1996).

Després d’això, tots els governs, de tots els colors, tant estatals com autonòmics, han anat pel camí de les rebaixes (sense perjuidici que puguin existir excepcions en qüestions concretes). Han baixat els tipus de l’IRPF (i millorat el tractament de les rendes del capital), de l’Impost de Societats, s’ha suprimit l’Impost sobre el Patrimoni, s’ha pràcticament suprimit l’Impost de Successions en algunes comunitats … I és cert que s’ha millorat en la lluita contra el frau fiscal (tot i que encara resten bosses importants), i que en moments de bonança la recaptació ha augmentat, però em temo que amb això no n’hi ha prou, sobre tot en época de crisi.

Crec que no cal ser fonamentalista ni el tema fiscal ni en cap altre, però per portar endavant les polítiques que  jo crec que s’han de portar fan falta recursos, i la principal font d’aquests recursos són els tributs. Ja sé que a ningú li agrada pagar, que tothom, sense excepció, creu que paga massa, i que també tothom creu que rep menys del que hauria de rebre pel que paga (amb la concepció errònia que s’ha de rebre el mateix que es paga, ja que per això no caldrien impostos). I també hi ha molta gent que quan els dius que cal pagar impostos per tenir serveis, tot ho arreglen rebaixant el sou dels polítics, o directament eliminant-los. Segurament aquesta gent no sap, per exemple, quant val construïr un quilòmetre d’autovia (450 milions de pessetes l’any 2000, ara segur que molt més) o que l’intercanviador de Provença-Diagonal ha costat uns 60 milions d’euros. I són només dos exemples, les lleis de pressupostos en van plenes.

Per això, i davant la pressió alguns fan per la rebaixa o inclús la supressió d’alguns impostos, sense escatimar recursos i amb estratègies i campanyes publicitàries minuciosament dissenyades, malgrat ens intentin fer creure que és el poble que es rebel·la de forma espontània, crec que és bo que existeixin veus que es manifestin en sentit contrari, i per aquest motiu celebro la creació de la plataforma, ja que malgrat no estaré al cent per cent d’acord amb ells, també crec en la necessitat d’una fiscalitat justa, ambiental i solidària, perquè que alguns pensin el contrari, la societat del tot-de-franc no és viable.

Lo siento, pero el manifiesto no dice la verdad

Si puedo evitarlo no me referiré más al tema, pero no quiero dejar en el tintero virtual una idea que me ronda por la cabeza estos días, aunque sé que lo que escribiré seguramente no será del agrado de la mayoría.

Según nos han explicado algunos, uno de los grandes crímenes de las ya famosas disposiciones finales de la Ley de Economía Sostenible es que permitían el cierre de webs por la autoridad administrativa, ¡dónde vamos a parar¡.

De hecho, uno de los puntos, en concreto el segundo, del ya conocido manifiesto, dice (el subrayado es mío):

La suspensión de derechos fundamentales es y debe seguir siendo competencia exclusiva del poder judicial. Ni un cierre sin sentencia. Este anteproyecto, en contra de lo establecido en el artículo 20.5 de la Constitución, pone en manos de un órgano no judicial -un organismo dependiente del ministerio de Cultura-, la potestad de impedir a los ciudadanos españoles el acceso a cualquier página web.

De entrada ya sería discutible si el cierre de una web de enlaces entra dentro del concepto de secuestro establecido en el art. 20.5 de la Constitución. O más aún, si puede considerarse una web de enlaces como publicación, grabación u otro medio de comunicación. Todo es opinable.

Pero es igual, porque, ¡oh terror!

la posibilidad de que la administración pueda cerrar una web ya existe ahora,

y así lo establece en su actual redacción (dada por la Ley 56/2007) el art. 8 de la LSSI (Ley 34/2002), que dice (nuevamente, los subrayados son míos):

1. En caso de que un determinado servicio de la sociedad de la información atente o pueda atentar contra los principios que se expresan a continuación, los órganos competentes para su protección, en ejercicio de las funciones que tengan legalmente atribuidas, podrán adoptar las medidas necesarias para que se interrumpa su prestación o para retirar los datos que los vulneran.

Los principios a que alude este apartado son los siguientes:

a) La salvaguarda del orden público, la investigación penal, la seguridad pública y la defensa nacional.

b) La protección de la salud pública o de las personas físicas o jurídicas que tengan la condición de consumidores o usuarios, incluso cuando actúen como inversores.

c) El respeto a la dignidad de la persona y al principio de no discriminación por motivos de raza, sexo, religión, opinión, nacionalidad, discapacidad o cualquier otra circunstancia personal o social, y

d) La protección de la juventud y de la infancia.

En la adopción y cumplimiento de las medidas de restricción a que alude este apartado se respetarán, en todo caso, las garantías, normas y procedimientos previstos en el ordenamiento jurídico para proteger los derechos a la intimidad personal y familiar, a la protección de los datos personales, a la libertad de expresión o a la libertad de información, cuando éstos pudieran resultar afectados.

En todos los casos en los que la Constitución y las Leyes reguladoras de los respectivos derechos y libertades así lo prevean de forma excluyente, sólo la autoridad judicial competente podrá adoptar las medidas previstas en este artículo, en tanto garante del derecho a la libertad de expresión, del derecho de producción y creación literaria, artística, científica y técnica, la libertad de cátedra y el derecho de información.

(…)

5. Las medidas de restricción que se adopten al amparo de este artículo deberán, en todo caso, cumplir las garantías y los requisitos previstos en los apartados 3 y 4 del artículo 11 de esta Ley.

Por su parte el art. 11 en sus apartados 3 y 4, establece:

3. En la adopción y cumplimiento de las medidas a que se refieren los apartados anteriores, se respetarán, en todo caso, las garantías, normas y procedimientos previstos en el ordenamiento jurídico para proteger los derechos a la intimidad personal y familiar, a la protección de los datos personales, a la libertad de expresión o a la libertad de información, cuando estos pudieran resultar afectados.

En todos los casos en que la Constitución, las normas reguladoras de los respectivos derechos y libertades o las que resulten aplicables a las diferentes materias atribuyan competencia a los órganos jurisdiccionales de forma excluyente para intervenir en el ejercicio de actividades o derechos, sólo la autoridad judicial competente podrá adoptar las medidas previstas en este artículo. En particular, la autorización del secuestro de páginas de Internet o de su restricción cuando ésta afecte a los derechos y libertades de expresión e información y demás amparados en los términos establecidos en el artículo 20 solo podrá ser decidida por los órganos jurisdiccionales competentes.

4. Las medidas a que hace referencia este artículo serán objetivas, proporcionadas y no discriminatorias, y se adoptarán de forma cautelar o en ejecución de las resoluciones que se dicten, conforme a los procedimientos administrativos legalmente establecidos o a los previstos en la legislación procesal que corresponda.

Es decir, la administración puede con la legalidad actual cerrar o retirar datos de una web, salvo en los casos en ello sólo puede hacerse por la autoridad judicial, siendo uno de estos casos expresamente citado el secuestro de páginas de internet cuando afecte a la libertad de expresión e información. ¿Cuál es la novedad entonces de la modificación propuesta? Pues que se introduce un nuevo principio junto a los cuatro existentes cuya protección puede motivar el cierre:

e) La salvaguarda de los derechos de propiedad intelectual.

Reitero, la posibilidad de que la Administración cierre una web no es nueva, únicamente se introduce una nueva causa. Igual que no es nuevo que, cuando sea de aplicación el último párrafo de la norma que he reproducido (art. 8.1 LSSI), es decir, cuando así lo establezca la Constitución, y cuando las Leyes reguladoras de los respectivos derechos y libertades así lo prevean de forma excluyente, solo la autoridad judicial podrá decretar el cierre, lo que expresamente se aplica a las webs cuando se afecta las libertades de expresión y/o información.

Esto era así antes, y sería así aunque el anteproyecto se conviertiera en ley sin modificaciones (lo que no quita que, por otros motivos, pudieran ser deseables modificaciones en la normativa que regula el tema). Por lo tanto, lamento desilusionar a algunos que de buena fe se lo han creído: el manifiesto no se ajusta a la realidad y Zapatero se ha limitado a aclarar la interpretación que debe dársele a la ley, ni la red ha doblado la rodilla de los lobbies, ni el gobierno recula, ni el gobierno rectifica a Sinde, únicamente ha habido unas personas que, quiero pensar que por ignorancia y no por mala fe, han interpretado la ley de la peor manera posible (y no descarto que una de ellas haya sido la propia ministra).

Quizás los que no entienden el abogadés no deberían pronunciarse sobre las leyes, o al menos deberían asesorarse, lo que no quita que cuenten con mi admiración por el conjunto de su labor, no confundamos.

En resumen:

1. El cierre administrativo de webs ya existe (lo que no implica que dicha actuación no tenga un control judicial a posteriori).
2. Igualmente, y con la normativa actual, en algunos casos dicho cierre sólo puede ser decretado por la autoridad judicial (y específicamente en el caso de webs cuando se afectan las libertades de expresión e información).
3. En ambos casos debe respetarse el procedimiento administrativo y judicial pertinente (esto es una obviedad, pero al parecer hay quien no lo tiene claro).
4. El anteproyecto no modifica ninguna de las tres cosas, solamente introduce una nueva causa que ampara el cierre.

Y eso es todo, he intentado ser lo más claro posible, si alguien sostiene otras interpretaciones estaré encantado de leerlas.

No importa las adhesiones que el manifiesto haya suscitado, ni si los adherentes (o incluso alguno de los redactores) ha leído la ley (lo que tengo claro es que no la han entendido). Pero aunque fueran millones no convertirían en verdad lo que no lo es. Nunca me ha gustado comulgar con ruedas de molino. Son indigestas.